«Si el 90% dels agricultors foren dones, batallaríem i no tindríem aquests preus en l’agricultura industrial: són indignantment baixos»

CRISTINA CELADES ZAMORA, AGRICULTORA AGROECOLÒGICA DE NULES, CASTELLÓ

Poques voltes dona Cristina Celades Zamora per a definir el seu projecte d’agroecologia La Tosquilla, establit a Nules, Castelló. Té molt clar els trets que ho defineixen: “és agricultura de proximitat nua i crua. Cultivar i vendre directament a la porta de casa, de tu a tu, sense estètica. Que la gent veja que no hi ha estètica”, aclareix. I de seguida afig: “Aconseguir un preu raonable, perquè no hi ha intermediaris i pots competir. I que la gent menge de temporada; que sàpia el que és de temporal i el que no és de temporada, que a vegades plou i no collim, i totes les adversitats que tenim en l’agricultura. Aquesta és la idea que portem”.

En representació del seu projecte agroecològic, Cristina participa activament de la campanya Llaurant Un Futur Sostenible, organitzada per Novessendes Fundació, que busca visibilitzar l’agricultura sostenible a Castelló. L’objectiu de fons és potenciar la sobirania alimentària, és a dir, la capacitat de decidir sobre la gestió dels aliments que es produeixen i consumeixen en el lloc, però també sobre l’ús de la terra i l’entorn natural.

I, si es vol, l’estratègia també proposa pensar l’agroecologia com una eina per a combatre el canvi climàtic, en tractar l’entorn d’una forma respectuosa, a diferència de l’agricultura convencional.

Mira el vídeo de la campanya Llaurant Un Futur Sostenible

UNA LABOR D’ENSENYAR A LA GENT QUÈ ÉS EL QUE MENJA

– Què és per a tú l’agroecologia?

– Cristina: Tornar enrere, tornar a l’essència. Crec que l’agroecologia està en el terme mitjà: ni menjar tot d’hivernacle fora de temporada, i tornar una miqueta al d’abans. Jo crec que la gent ja no sap ni les èpoques, ni el perquè, ni d’on ix la verdura, ni res. I en l’agroecologia tornem una miqueta a ficar-li a la gent els peus a la terra. Ensenyar-li a la gent què és l’agricultura, hi ha gent que ha crescut sense contacte amb la terra.

Jo puc valorar perquè soc més major i mon pare plantava. Però hi ha gent joveneta, de vint o vint-i-cinc anys, que no sap si un mango és d’aquesta temporada, si un mango es pot criar ací. I clar els productes que no es cultiven ací, si vols cultivar-los, tenen més problemes o malalties, i has de tractar-los molt més que si es cultiva en el seu hàbitat natural.

– Per què fas una agricultura més sostenible, en lloc de fer-ho de forma més intensiva o més convencional?

– Cristina: Jo sempre dic: «L’agricultura m’estava buscant». Jo vaig plantar unes tomates per dur-les al mercat d’abastos, i per passar l’estiu. Treballava en la campanya d’hivern i a l’estiu em quedava sense treball, pensant en què jo buscaria alguna cosa en el sector del tèxtil. I açò va ser com un pegat per viure a l’estiu. I quan la gent va vindre a casa a demanar-me tomates, vaig dir: «Ostres, hi ha gent que li agrada açò, comprar a la porta directament el producte». Si un dia plou i no n’hi ha, no s’enfaden, saben que ara és temporada, saben que està acabat de collir. 

---

Vaig veure una manera de viure, que després em va captivar, em va enamorar i em va guanyar.

---

Vaig veure una manera de viure, que després em va captivar, em va enamorar i em va guanyar. M’he ficat en aquesta “secta” que deia un professor meu. M’he adonat que estic molt feliç, estic molt a gust, i a la gent que li venc la passe al nostre terreny; estic convertint a la gent. 

De vegades crec que estic fent una funció social, perquè la veritat que quan ve una clienta i em diu: “En todo el año no he comprado tomates, perquè no valen nada los tomates de invierno y son de invernadero”. Això m’ompli d’orgull. I que vinga una clienta i no mire l’estètica, sàpia que no netege el producte, que ve de l’hort en un caixó ple de terra. M’ompli tant, que estic súper contenta d’haver aterrat en aquest món.

– Com creus que l’agroecologia ajuda a fer front a la crisi ambiental?

– Cristina: És necessària! Ens ho estem carregant tot, hem de tornar a el d’abans, a reciclar, a no tractar amb tants pesticides… estem enverinant-lo tot! No tenim una altra cosa, no tenim planeta B. No tenim un altre planeta i estem carregant-nos-el.

A la gent li costa molt entendre-ho, és una feina molt complicada la que tenim per davant, perquè hi ha gent que va a comprar i li dona igual, no mira res. Amb les presses mirem la comoditat, i la comoditat en l’agricultura ens ix cara, ens l’estem carregant. Però no sé com ho solucionarem la veritat.

---

Amb les presses mirem la comoditat, i la comoditat en l’agricultura ens l’estem carregant.

---

– Quines tècniques de cultiu fas servir per a respectar el medi?

– Cristina: Des que vaig fer el cicle de producció agroecològica, em vaig traumatitzar en el sentit que deia “Mare meua si estem tirant merda per tots els costats”. No tirar pesticides, llaurar en la maquineta, intente fer cultius rotatius, plantar cultius que són adobs verds, deixe descansar la terra.

Com tinc banc de terra, tinc unes per a l’hivern i altres per l’estiu. Fitosanitaris intente tirar el mínim, perquè és que arriba un punt que em dol. Intentar a poquet a poquet lluitar, perquè clar, tot el que tinc al voltant són cítrics, que no són ecològics i llavors la lluita és més dura. Bé, intentar aplicar tot el que he aprés en el cicle.

SEMBRAR VARIETATS LOCALS

– Quina formació tens?

– Cristina: Vaig fer el cicle d’agricultura ecològica ací en els IES Gilabert de Centelles en Nules, que abasta tot, des de ramaderia a tot el que és agroecologia.

– Utilitzes varietats d’hortalisses tradicionals?

– Cristina: Sí, ho intente sempre. Mon pare és el que em va inculcar açò i molta gent major de Nules encara té varietats tradicionals i intente que em donen. Per exemple, la fava que tinc ara plantada era de mon pare. Intente reproduir, intercanviar llavors amb gent que conec. L’altre dia quan vaig anar al vostre projecte de l’Horta del Rajolar, vaig conéixer dos agricultors, que em donar llavors.

Quan cultives una veritat antiga a la gent li mou, li mou sentiment i estàs ajudant a aquest gran projecte. Recorde que vaig plantar tomates de penjar, antigament ací tot el món tenia tomates de penjar, i les penjaven a les pallisses. I la gent major, quan entrava a la tenda, em deia: “Ostres, tomates de penjar!, el meu iaio, mon pare en cultivava”.

I hi ha gent que fins i tot plorava dels sentiments que li movia, i aquest impacte fica una altra vegada a la gent en la terra. Cultivant varietats tradicionals ajudes a la gent a recordar, i a intentar dir-los que cal menjar varietats tradicionals, de temporada i de proximitat. I que és el millor. Sí que és veritat que amb aquests productes a la gent la vas arrossegant a aquest projecte, perquè mou sentiments. I això és molt, molt important.

– Quins canals de comercialització utilitzes?

– Cristina: Tinc la tenda digital. Collir al matí, ho fique a la caixa, a la vesprada passa l’empresa de missatgeria i l’endemà arribar a la gent, en menys de vint-i-quatre hores ho tenen. Després la proximitat nua i crua, em criden i “Crist, que tens ara de temporada?, doncs, dus-meu a casa”, i ho porte. I a l’estiu tinc la tendeta en la porta de casa, collim a les 6 del matí, i un cop collit ho porte a la tendeta, a les 8 i mitja ho arregle una miqueta, i a les nou obrim la porta.

---

La humanització. És de tu a tu, és directe. No n’hi ha res més bonic que vendre alguna cosa que has fet tu, que pots defensar des del minut u.

---

– Quins beneficis creus que tenen aquests canals curts i està proximitat amb qui compra?

– Cristina: La humanització. És de tu a tu, és directe. No n’hi ha res més bonic que vendre alguna cosa que has fet tu, que pots defensar des del minut u. Sempre intente en les xarxes socials ficar quan plante, i la gent quan ve “Uiiiii! Aquesta és la tomata que estaves plantant aquell dia”. Apropar l’agricultura a la gent. És molt bonic vindre i veure en els ulls ja el que vol, saber si a aquesta persona li agrada més madur o menys, convéncer-los inclús.

Jo tinc productes estrella que el primer any regalava, perquè la gent no volia provar-los. Per exemple, recorde el primer any que vaig dur les «piparres», vaig fer bossetes de quarta i anava regalant-les. Estàs tu sola per vendre els teus productes. I coses que plantes i dius “Açò a solana li agradarà”. La gent ve en receptes, en coses que han cuinat, en formes de cuinar la mateixa verdura o fruita, menjar-la d’una altra manera. És un món molt bonic.

EL PAPER DE LA DONA EN EL CAMP

– Com a dona en l’agricultura, t’has trobat alguna dificultat?

– Cristina: No, la gent em tracta molt bé. En cap lloc m’han dit, no volem el meu producte per ser dona. Tot el contrari, de vegades vaig pel terme i la gent em diu “Valenta, ma que eres valenta”. Valenta no, estic fent una feina i prou.

De vegades volem lluitar per la igualtat des de llocs fàcils, i aquest és un treball pesat, es passa fred, de vegades els preus no et compensen, ve una granissada i gela. Em dona la sensació que el dia que que els hòmens deixen l’agricultura s’acabarà, a les dones no sé si ens interessa, no és un treball còmode.

– Quins reptes creus que tenim les dones en l’agricultura?

– Cristina: A l’agricultura li fan falta dones. Els homes necessiten un canvi radical, almenys ací. Jo que vinc de la taronja, estan molt, molt obsolets, i a l’agricultura li fan falta dones que fiquen ordre. Jo ho veig en el meu home, “Avui diumenge que no tinc res a fer, me’n vaig una estoneta a l’horta”. No, tu tens el teu treballar a l’horta i després has de tindre vida, i aquesta capacitat la tenim les dones, d’organitzar-nos: “Avui plou, em fique a fer feina i avance”. 

Crec que les dones tenim unes altres actituds que els homes potser no tenen. Jo crec que a l’agricultura li fan falta dones que batallen. Estic segura que si el 90% dels agricultors foren dones, no tindríem aquests preus, segur barallaríem «a tope», perquè és indignant els preus que hi ha, et parle el que és el mercat d’abastos i l’agricultura industrial. Les dones tenim més cura, segur que no tractaríem les plantes com ho fan molts homes, ni tirarien tant de fitosanitari. Estic convençuda.

---

Les dones tenim més cura, segur que no tractaríem les plantes com ho fan molts homes, ni tirarien tant de fitosanitari.

---

– L’agroecologia atrau més a les dones?

– Cristina: Sí. En l’entrevista de “Pagar la pena”, crec que va ser Marc que ho va dir. Les dones som mares i l’agricultura és la mare Terra. I nosaltres tenim eixa essència, igual que et passa amb un fill, et passa amb una planta. I crec que sí. És una miqueta brutor, no vull desplaçar als homes, però eixe tacte que tenim les mares això és la mare Terra, i açò són fills de la mare Terra, i nosaltres tenim eixa capacitat que ells no tenen.

– El teu projecte contribueix a una economia més justa?

– Cristina: Sí, per descomptat. Va de tu a tu, no hi ha intermediaris. I després, tot el que és «destrio» ho aprofite; tot el que està tocadet, tot el que està més madur… tot això ho aprofite. Hi ha dies que he tancat la tenda sense res, si he collit tomates que estan defectuoses, li regale a una clienta: “Tingues, lleva-li la part tocadeta i et fas un gaspatxo”. Contribueixes al fet que la gent no mire tant l’estètica, que és un problema molt gran que tenim, i ho aprofite tot. 

De fet, ara el pròxim any vull començar en elaborats, així ja no tiraré res. Vull començar a fer melmelades, gaspatxos i utilitzar totes les coses de l’horta. A mi m’encanta quan tinc quatre tomates que estan 3 dies i estan molt madures, ve una clienta i li les done per fer -se un gaspatxo i torna “Aiiii, per favor!, quin gaspatxo més bo!”. Li ensenyes a la gent que l’estètica dels productes no és l’important.

– Eres propietària de les terres que conrees?

– Cristina: No, només tinc una finca de tarongers que és del meu home, que ja la portava ell, i la resta són tot de banc de terra. Gent que ja no vol dur les finques i me les deixa. Jo les duc, page l’aigua i les treballe.

– Quins beneficis creus que té açò?

– Cristina: No s’abandonen les terres, clar. L’abandonament d’una finca també té la seua problemàtica. Per exemple, ara des del confinament tenim molts problemes amb els conills. Hi ha horts abandonats que tenen molts conills, i és un problema perquè es mengen moltes plantes. El no abandó i per descomptat el fet de seguir amb l’agricultura, clar.

EL PREU JUST…

– Consideres que et paguen un preu just pels teus productes?

– Cristina: Sí. Quan vaig començar a vendre, i havia de ficar preus, al·lucinava perquè hi ha productes que te’ls venen com a cars i no duen res de feina, ni de preparació ni de manteniment. I dius: “Com dimonis estic pagant jo això, si ho tires i de brases es cria?”.

I hi ha productes, com per exemple la tomata i altres productes, que cal encanyar-los, cal desullar-los, cal lligar-los… I hi ha productes que tenen un cicle molt llarg, que els plantes en març i fins a juliol no els agafes. I hi ha productes que en 40 dies estan fets, com una carabasseta. Em feia local! 

De fet, tu arribes a la meva tenda i són tots els preus contraris al que pots encontrar en un supermercat. No ho entenc, jo deia: “Com pot ser que cobren açò, si açò està tirat de braç?” I hi ha gent que em diu que ho tinc molt barat. Molt barat no, és que l’altre és abusar. Llavors, sí que són preus justos. 

I després, jo tinc tot des que es comença el cultiu fins que s’acaba el mateix preu. No perquè hi haja més o hi haja menys, el puge i el baixe. Si avui he collit un caixó i no n’hi ha, ho sent molt, però el preu és el mateix de quan tinc vint caixons.

– Que cal tindre en compte per posar un preu just?

– Cristina: El temps que comporta de plantació, la durada del cicle del cultiu, tota la feina física que has de fer. Per exemple, la tomata: ficar canyes, desullar… Hi ha molts jornals ficats ahí. En canvi, hi ha productes que tu els plantes i fins que no els culls estan ahí i no et demanen pa. Llavors no pot ser tan car com un producte en el qual has invertit més temps.

Hi ha productes que depenen molt de l’oratge, es danyen de seguida. La quantitat i el pes: de vegades un quilo costa molt de collir i no pots cobrar el mateix que alguna cosa que un quilo el culls de seguida. No és el mateix un quilo de faves que un quilo d’albergínies. En tres albergínies tens un quilo i et costa no res collir-lo, i per a un quilo de faves pots estar 10 minuts. 

En canvi, les faves les plantes, les tires de braç, no demanen res, damunt és un adob verd que després la terra té la deixa estupenda. A una albergina, que té més feina, has d’alçar-la, ficar-li una canya i aguantar-la, però el treball de collir-les no és el mateix per a un quilo d’albergínies que per a un quilo de faves. Totes eixes coses has de mirar-les.